Avui et porto el meu darrer article Quan la criança es converteix en un esport de competició publicat a El Periòdic. Pots llegir l'article original en català aquí. I a continuació et deixo la traducció a l'espanyol:
Evitem les comparacions. Cada nen és únic i excepcional.
«¿Encara porta bolquers? Ui, el meu fa servir l'orinal des de fa mesos.»
«¿No parla? El meu nebot també té un any i parla pels colzes.»
Quan en Marc tenia l'edat del teu, ja feia els deures i estudiava sol.
Vivim en un món competitiu i ple de presses on els adults ens passem el dia mirant allò que té el del costat que ens falta a nosaltres, i viceversa. Hem normalitzat a les nostres vides la comparació i la immediatesa i, de retruc, pretenem que els nostres infants també siguin els més ràpids en assolir els aprenentatges i fites de desenvolupament. Com si pel fet de ser els primers de la seva classe en aprendre a llegir, per exemple, fos garantia d'un futur amb èxit (independentment del que signifiqui per a tu tenir èxit a la vida).
Abans no té per què ser millor. I si no, pensa en algú del teu voltant que per un motiu o un altre sents certa admiració: series capaç d'endevinar si va començar a caminar o llegir abans o després que tu? Probablement no, ni falta que fa.
Quan ens convertim en mares i pares, és habitual començar a observar les proeses dels nens del nostre voltant i comparar-les amb les del nostre fill o filla. Sovint ho fem amb naturalitat, sense cap altra intenció que la de compartir la nostra experiència com a pares, de vegades amb orgull i de vegades amb preocupació per si el nostre petit està seguint el desenvolupament esperat o si hi ha alguna cosa del que ens hem de preocupar.
En altres ocasions, però, podem percebre certa competició per veure qui és la mare o el pare perfecte amb els fills perfectes i vida perfecta, convertint la criança en una mena d'esport de competició. A veure qui té el fill que dorm més hores, el més intel·ligent o el que més coses ha après.
Comparar un nen amb un altre no té sentit ni aporta cap benefici ni als nens ni als pares.
Cada persona tenim un ritme diferent, i el mateix passa amb els infants. Hi ha nens que comencen a parlar molt aviat, nens que necessiten més temps per controlar els esfínters, uns comencen a caminar abans de l'any i altres necessiten uns quants mesos més… i res d’això té perquè ser preocupant. L'aprenentatge pot ser més ràpid o més lent, però el que realment importa és que vagin progressant en el seu desenvolupament.
L'interval de temps en què un nen adquireix destreses és molt ampli. I, en qualsevol cas, si sospitem d'un possible retard o hi ha alguna cosa que ens generi inquietud, caldrà consultar amb un especialista, en lloc de deixar-nos guiar per l'opinió de l'amiga o familiar que no tenen per què saber sobre el tema.
Quan no hi ha trastorns en el desenvolupament, l'únic que cal és observar i acompanyar respectant el ritme de la criatura. Quan sigui el moment, ho farà. Ni abans ni després. Podem oferir un ambient preparat que faciliti l'aprenentatge, però la sobreestimulació no és una bona idea, ja que en intentar accelerar el procés podem crear problemes derivats de la manca de maduresa. Cada nen viu el procés a la seva manera i cal respectar-lo i, sobretot, ajudar-lo en cas que presenti algun tipus de dificultat.
Sovint, les comparacions no es queden únicament en converses entre adults, sinó que ho comuniquem també als infants. Utilitzem les comparacions amb altres nens, siguin amics o germans, per mostrar el que n'esperem. Aquestes situacions es poden donar a casa, per exemple: «Mira la teva germana que bé es porta i tu, en canvi, et passes el dia molestant», i també a l'aula: «A veure si preneu exemple d'en Pau que treballa en silenci, no com la resta de companys».
«Pare, mare, docent: mira'm. No sóc el meu germà, ni el fill de la veïna, ni tampoc el company de classe. Sóc jo. Quan em demanes que em comporti com qualsevol altre nen, el que entenc és que jo no soc suficient. Si necessites corregir la meva conducta, ensenya'm amb el teu exemple, dóna'm opcions, explica'm què és el que sí que puc fer. Esbrina què s'amaga darrere del meu comportament, ja que probablement t'estic intentant dir alguna cosa. Recalcar com de bé ho fan els altres i com ho faig de malament jo només fa que em senti inferior, incapaç.»
Comparar el nostre fill o filla amb el seu germà, cosí, amic o veí té conseqüències tant en el moment que ho fem com més endavant: apareix la gelosia i l'enveja, la rivalitat entre iguals, l'autoestima del nen es veu afectada, sent la necessitat de convertir qualsevol petit acte en una competició o per contra es dóna per vençut sense ni tan sols intentar-ho perquè no se sent a l'alçada. No complir les expectatives (alienes o autoimposades) genera frustració i una por constant de fallar, no només en el present, sinó també en la vida adulta.
En nom de l'educació, de vegades caiem en la manipulació i xantatges emocionals esperant influir en el comportament del nen i així satisfer les nostres expectatives. La gran majoria de pares i mares estimem els nostres fills i volem el millor per a ells. Tot i així, moltes vegades, la nostra forma d'acompanyar no és coherent amb el que pretenem aconseguir.
Educar no és pas fàcil. Trobar l'equilibri entre encoratjar i respectar les característiques i el ritme de cada nen té el seu què. No n'hi ha prou d'estimar els nostres fills, cal assegurar-nos que ells saben que els estimem. Que sàpiguen que els acceptem tal com són, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus encerts i els seus errors. Que el nostre amor per ells és incondicional i va més enllà dels seus èxits o fracassos.
«Pare, mare: confia en mi. Sóc capaç d'aprendre. No em comparis. Necessito temps, comprensió, paciència, respecte i amor. M'acompanyes?»
D’on hem tret l’absurda idea que perquè un nen es porti bé, abans l’hem de fer sentir malament? (Jane Nelson)
Et deixo a continuació més entrades relacionades amb educació positiva, per si t'interessa seguir llegint sobre aquest tema:
